Helena em conta que va estudiar “al Bau”, ara Dertosa. L’any 2007/2008, va començar l’ESO i va tenir de professor de tecnologia a Joan Serra, un apassionat de la Fórmula 1. Un dia els va portar a classe un retall de premsa on s’explicava l’accident al gran premi del Canadà de Robert Kubica. El seu cotxe, que anava per una recta a 300 per hora, va xocar contra un mur. Del vehicle gairebé no va quedar res més que el “monocasc”, que és l’estructura que rodeja al pilot, també anomenada cèl·lula de supervivència. El pilot va sortir gairebé il·lès. A Helena li va impressionar tant l’exemple que va quedar impactada. D’aquest exemple va sortir la idea d’estudiar després el batxillerat tecnològic i, més tard, enginyeria en tecnologies industrials.
Mentre estudiava va començar a donar classes a una acadèmia d’enginyeria. A sa mare li ha d’agrair que, a més de fer-la estudiar anglès, ja que n’és professora, li fes estudiar francès. A l’institut, van pactar les extraescolars a triar: que si ella volia fer futbol, també hauria de fer francès. Dominar ambdós idiomes també li ha obert moltes portes.
Posteriorment, va entrar a fer pràctiques a l’empresa Louis Vuitton, on després la van contractar com a enginyera. També va exercir com a professora adjunta de l’assignatura de resistència de materials a la UPC.
Però Helena tenia “lo cuquet” del motorsport i va decidir seguir la seva veritable vocació. Va deixar una bona feina i va marxar a Anglaterra a cursar un màster: “MSc in Advanced Motorsport Engineering” que és el que realment la va encaminar al que de veritat volia, entrar al món de la Fórmula 1.
Mentre estava acabant de fer la tesi del màster a l’equip de Red Bull, va arribar la pandèmia. Llavors, a causa de la covid, tot el món de la Fórmula 1 va haver d’aturar-se.
Va entrar a treballar a una altra companya “Xtrac”, que es dedica a la fabricació de transmissions per al món del motorsport (Fórmula 1, Fórmula E, ral·lis, hypercars, Indycar i Nascar entre d’altres). Aquest treball li va permetre agafar experiència, millorar el seu anglès i desenvolupar-se al món del motor. Llavors va sorgir-li l’oportunitat de treballar amb Mercedes i va dir que sí. Era el seu objectiu, treballar a un equip de Fórmula 1.
La gran majoria d’aquests grans equips, tenen les seves seus al centre-sud d’Anglaterra, una zona coneguda com a Motorsport Valley. És on ara treballa i viu, Helena, com a enginyera d’estructures a l’escuderia Mercedes, totalment bolcada en una feina que l’apassiona.
Com a totes les pioneres, li pregunto pels entrebancs que s’ha pogut trobar pel fet de ser dona en un món fins ara molt masculí. És cert que tant al batxillerat tecnològic com a enginyeria i els diferents estudis posteriors, s’ha trobat molt poques dones. Potser per ser dona, de vegades ha hagut de demostrar més la seva vàlua.
Tot i això, ser part d’aquesta minoria no li ha suposat una dificultat. Valora positivament que l’escuderia Mercedes té molta cura en el tema de la igualtat de gènere i el respecte a les seus treballadores. A la part d’enginyeria hi treballen molts més homes. A la part de màrqueting i vendes ja està més igualat.
En diferents escuderies d’aquesta vall, hi treballa més gent d’arreu de Catalunya, amb qui ha fet un grup humà d’amistats i companyonia.
Em diu que pot vindre poc a casa. Per Nadal, algun pont i per algun esdeveniment familiar. També alguns cops van els seus pares i la seva germana allí a veure-la.
No ha perdut el contacte en la seva colla d’aquí de les Terres de l’Ebre i, un cop l’any, fan un viatge tots junts.
Reconeix que està complint els seus somnis, però també vol transmetre que el dia a dia no és fàcil. Moltes hores de feina, moltes matinades i l’estrès dels moments de dificultat o de les competicions. L’adrenalina dels moments de cursa es veu recompensada quan els resultats acompanyen. I ara l’escuderia Mercedes està en un moment molt dolç. Saber que ella hi ha contribuït, li dona una gran satisfacció.
Treballar al món de la Fórmula 1 fa que sigui difícil conciliar la vida professional en la personal. Quan estan competint a un gran premi, han de fer l’horari d’aquell país i això implica passar son i tensió.
Encara que enyora la qualitat de vida de les Terres de l’Ebre (sobre tot el sol, el menjar, a més de la família i els amics), reconeix que professionalment viu “en una bombolla”.
Em conta que quan va fer 25 anys, tot i que tenia una bona feina, es va preguntar: “I ara què?, això és tot?”, i va decidir seguir lluitant, buscant, millorant.
M’acomiado d’Helena, pionera en el món de la Fórmula 1, amb aquest “i ara què?”, ballant-me dins del cap… Em sembla un exemple perfecte de motivació i d’inconformisme.
